L’acte de creació com a resistència
Imma Merino

Mentre pensava en com escriure aquest text va complir-se, un 6 de novembre, el vintè aniversari de la mort de Gilles Deleuze i, per tenir-lo present, vaig veure el vídeo d’una conferència que, un dia de març del 1987, el filòsof va fer a La Femis, escola superior d’imatge i so amb seu a París. El títol de la conferència és “Què és un acte de creació?”, una qüestió misteriosa que palpita al fons de tot el discurs desplegat aleshores (i sempre recurrent en el seu pensament) per Deleuze fins que, cap al final, es vincula a l’acte de resistència en què s’acorden la voluntat de resistir a la mort i la insubmissió al control que, ho va intuir Foucault, s’ha anat estenent fins a caracteritzar la societat actual.

Deleuze afirma que el control social passa per la comunicació, que propaga una informació que se’ns vol fer creure. Per contra, el filòsof apunta que l’art és o bé hauria de ser aliè a la comunicació. Un acte de creació sense informació o, en tot cas, amb una contrainformació: un acte de resistència en què la paraula (o una forma) s’eleva a l’aire mentre el seu objecte passa per sota la terra. Un acte que s’escapa al control, un gest irreductible, una forma mutant.

A l’inici de la conferència, Deleuze apunta que el filòsof elabora conceptes mentre que l’artista ha de donar forma a una idea: l’important és tenir-ne una, ni que sigui només una. Una idea que pot anar-se formant en la repetició, però amb variacions, en el curs d’una obra o l’esdevenir d’un procés creatiu. No és per a res que un dels conceptes fonamentals de Deleuze, que va elaborar-lo als inicis de la seva filosofia, és la repetició, però lligada a la diferència, per pensar més enllà de la lògica de la identitat, de la idea que, per ser, s’ha de reproduir l’idèntic. La repetició es desplega en la diferència: els éssers, les coses, van construint-se, van singularitzant-se en una repetició mutant perquè inclou positivament la diferència, l’alteritat. És un concepte per a l’alliberament del subjecte modern en contra de la submissió a la identitat essencial, fixada per sempre. La vida mateixa com una creació constant. I també és un alliberament per l’art perquè, en no haver-hi res substantivament original, no hi ha còpia i, en qualsevol cas, la repetició no ho és del mateix. És en la repetició que, de fet, van observant-se les petites diferències, alteracions, mudances.

Tanmateix, és possible pensar que, en contra del que suposa, el jo contemporani creu singularitzar-se exhibint-se en imatges que, paradoxalment, semblen idèntiques fins a configurar el mirall d’una societat homogènia. Ho fa a través de canals de comunicació amb els quals transmet una informació d’ell mateix que contribueix al seu control, tant el polític com aquell que el redueix a un subjecte de consum. És per això que, més que mai, l’acte de creació hauria de ser (o de fet, és tal acte si ho és) un acte de resistència que, en contra de l’homogeneïtat, expressi o capti alguna cosa no idèntica: un gest de diferència en la repetició. És una possibilitat que s’entreveu amb les llàgrimes de diversos donants recollides i cultivades per Edith Medina per descobrir-hi les seves capacitats estètiques en la revelació de formes inesperades; en el relat de Raphael Emine a propòsit de la relació de l’humà amb l’aigua en què conviuen les tècniques arcaiques, lligades a una experiència mítica i ritual, amb les industrials; en la recerca de Mireia c. Saladrigues de comportaments no convencionals, de gestos diferents en una societat controlada pel mercat i les institucions; en les cuques de llum (una idea o potser una imatge que, significativament, també va usar Pasolini) que, imagina Javier Chozes, apareixen quan s’apaguen els dispositius digitals per il·luminar la diferència que, continguda en les xarxes, aquestes fan invisibles: belles històries que es dilueixen en la multiplicitat idèntica; en l’exploració de Jennis Li Cheng en les diferències, lligades a la vida i arquitectura dels barris, que encara persisteixen dins de la uniformització creixent del món urbà i, per tant, la clonació de nous espais a les ciutats.

Mostrar la diferència dins de la repetició no és només un joc formal. És un gest fonamental de l’art, la vida com a creació i un acte de resistència política.